"Ajuda'm a fer-ho tot sol"
(infant adreçant-se a la seva mestra, citat per L. Malaguzzi)
Durant el
segle XX l’educació va estar focalitzada en un model transmissiu, basat
principalment en les classes magistrals, on el mestre explicava, controlava i
dosificava continguts. Pel que fa a l’alumne, es considerava inactiu en el seu
dia a dia a l’escola, ja que no es tenien en compte les seves experiències i
tampoc els seus sabers i interessos. A més, l’adquisició de coneixements era
sobretot a partir de tasques individual i no es fomentava el treball en grup,
el qual possibilita l’intercanvi de vivències entre ells. Al mateix temps, van
començar a aparèixer les noves tecnologies però sense tenir presents els
criteris pedagògics.
Amb el
sorgiment de la LOGSE i la LOE, van esdevenir uns canvis que van provocar noves
pràctiques a l’aula i un nou enfocament en el paper del mestre i l’alumne,
conceptes que segueixen evolucionant avui en dia. Des del constructivisme
social es va començar a considerar l’infant com un ésser que des del seu
naixement interactua amb el món, prenent part activa de la construcció de les
seves pròpies habilitats, capacitats i coneixements. Un infant curiós i
multipotent (Canals, 2004) que requereix d’un entorn ric i suggerent per poder
desenvolupar-se.
Però
aquest infant portador de teories, interpretacions i preguntes no pot anar
acompanyat per un adult que només sap parlar, explicar i transmetre, sinó tot
el contrari, ha de saber escoltar. Segons Rinaldi (2001), aquest és el verb que
guia l’acció educativa. Per això, el mestre ha de ser una persona moderadora i
facilitadora que conegui els interessos dels infants, les seves diferències
individuals i les necessitats educatives de cada un d’ells. Al mateix temps, ha
de deixar que siguin ells els que aprenguin des de la curiositat i l’emoció,
des de la pròpia experiència, el descobriment i el joc, mostrant iniciativa i
construint la seva autonomia física, mental i emocional.
Atenent
a aquest nou paradigma, el treball col·laboratiu i cooperatiu es converteix en l’eix
principal del procés d’aprenentatge, donant pas a les responsabilitats
compartides i a la importància de l’establiment de relacions que esdevenen
primordials tant a l’escola com fora d’ella. Així doncs, la informació passa a ser
coneixement significatiu pels infants, ja que integren diferents sabers amb els
ja apresos anteriorment. En aquesta mateixa línia, l’ús de les TIC va facilitar
aquest canvi metodològic, considerant l’internet com una finestra oberta al
món.
Actualment,
moltes escoles segueixen apostant per aquesta nova visió de l’educació, amb la
intenció de fomentar el desenvolupament d’alumnes crítics, creatius i
responsables capaços de viure en un món ple de canvis i d’incerteses.
