D'on venim i cap a on volem anar?

"Ajuda'm a fer-ho tot sol"

(infant adreçant-se a la seva mestra, citat per L. Malaguzzi) 

Durant el segle XX l’educació va estar focalitzada en un model transmissiu, basat principalment en les classes magistrals, on el mestre explicava, controlava i dosificava continguts. Pel que fa a l’alumne, es considerava inactiu en el seu dia a dia a l’escola, ja que no es tenien en compte les seves experiències i tampoc els seus sabers i interessos. A més, l’adquisició de coneixements era sobretot a partir de tasques individual i no es fomentava el treball en grup, el qual possibilita l’intercanvi de vivències entre ells. Al mateix temps, van començar a aparèixer les noves tecnologies però sense tenir presents els criteris pedagògics.

Amb el sorgiment de la LOGSE i la LOE, van esdevenir uns canvis que van provocar noves pràctiques a l’aula i un nou enfocament en el paper del mestre i l’alumne, conceptes que segueixen evolucionant avui en dia. Des del constructivisme social es va començar a considerar l’infant com un ésser que des del seu naixement interactua amb el món, prenent part activa de la construcció de les seves pròpies habilitats, capacitats i coneixements. Un infant curiós i multipotent (Canals, 2004) que requereix d’un entorn ric i suggerent per poder desenvolupar-se.

Però aquest infant portador de teories, interpretacions i preguntes no pot anar acompanyat per un adult que només sap parlar, explicar i transmetre, sinó tot el contrari, ha de saber escoltar. Segons Rinaldi (2001), aquest és el verb que guia l’acció educativa. Per això, el mestre ha de ser una persona moderadora i facilitadora que conegui els interessos dels infants, les seves diferències individuals i les necessitats educatives de cada un d’ells. Al mateix temps, ha de deixar que siguin ells els que aprenguin des de la curiositat i l’emoció, des de la pròpia experiència, el descobriment i el joc, mostrant iniciativa i construint la seva autonomia física, mental i emocional.

Atenent a aquest nou paradigma, el treball col·laboratiu i cooperatiu es converteix en l’eix principal del procés d’aprenentatge, donant pas a les responsabilitats compartides i a la importància de l’establiment de relacions que esdevenen primordials tant a l’escola com fora d’ella.  Així doncs, la informació passa a ser coneixement significatiu pels infants, ja que integren diferents sabers amb els ja apresos anteriorment. En aquesta mateixa línia, l’ús de les TIC va facilitar aquest canvi metodològic, considerant l’internet com una finestra oberta al món.

Actualment, moltes escoles segueixen apostant per aquesta nova visió de l’educació, amb la intenció de fomentar el desenvolupament d’alumnes crítics, creatius i responsables capaços de viure en un món ple de canvis i d’incerteses.